Coach Teresa Talavera

Coaching Familiar

Coach Teresa Talavera RSS Feed
 
 
 
 

CONFERENCIA TERESA TALAVERA COACH FAMILIAR

diumenge 24 de març de 2013

La família

L’altre dia vaig anar a una reunió organitzada per l’AMPA d’una Escola Bressol Municipal, l’Arbret de l’Eixample. Una col·lega em va reenviar un mail a mi i a la de la bessonada [;)], perquè també és membre d’una a Sant Martí i rep informacions de moltes bandes. Aquesta era una: xerrada “La importància dels rols familiars, la relació entre germans/es i bessons/es”. Em va semblar que ara que aviat serem quatre estaria bé rebre inputs vinculats amb “la família” i els vincles positius que haurien d’existir entre nosaltres.
Jo a aquests llocs sempre hi vaig amb poques espectatives. Perquè després, la ponència et pot semblar un rotllo o la ponent poc entesa o simplement perquè el que esperes no és el que acabes trobant. Doncs aquesta vegada no. La ponent era una canya [captant les nostres impressions, responent a preguntes, generant contingut pràctic] i la xerrada, poc dirigida, va ser un pou de recursos per aprendre coses noves.
Tinc la sensació que totes les que estàvem allà [i el pare que s’hi va incorporar després] hi érem perquè ho intentem fer el millor possible, que en general hi ha una preocupació per educar coherentment i en profunditat, malgrat els esforços que això genera en el dia a dia.
Faig aquí una exposició del que jo vaig trobar més important, si més no, del que penso que és més interessant i pot ajudar a fer-ho de manera que en un futur, en el meu cas, no m’hagi de penedir [massa] de com ho he fet. Res del que diré és cap recepta màgica. Ben al contrari, és qüestió de lògica i sentit comú, la mateixa ponent va reconèixer que cadascú ho fa com vol [i pot] i si funciona, que cap mètode és millor o pitjor que un altre.
Ella és diu Teresa Talavera, educadora infantil i coach familiar. Aquí les reflexions, desendreçades i en masculí genèric:
1. Un problema no es té fins que arriba. No cal anar pensant en possibles i futurs problemes que vindran quan encara no hi son… quan algun tema et provoqui necessitat de fer un canvi, el faràs.
2. La logística del quotidià es menja el dia a dia. La relació de parella passa a estar en un segon, tercer o quart lloc, per darrere dels fills i filles, les feines, i la resta de responsabilitats, com les de casa, entre altres. La única manera de poder recuperar espais per fer altres coses, tant amb la parella com les que t’agradin a tu, és organitzant-se acuradament. Un calendari ben fet ajudarà a rascar minuts per fer altres coses que no siguin les relacionades amb els fills. Ella parlava que a aquest calendari calia dedicar-li unes quantes hores…
3. Ampliant el punt anterior: aprofita amics que tinguin fills per fer “cangurs” de manera que pugueu deixar els nens en bona companyia, de manera gratuïta. Amb els avis també es poden quedar a dormir algun dia, a ells els agrada trencar amb la monotonia i no deixa de ser una aventura.
4. Els pares som un mirall pels fills. Si el tractes de “pobret”, es convertirà en pobret. Si el tractes de rei, serà el rei. Tu li transmets també bona part d’allò en el que es convertirà… Evitem els etiquetatges i potenciem els punts dèbils per millorar-los, a la vegada que suavitzem els forts.
5. Quan tu estàs bé, transmets alegria i seguretat. Cuida’t a tu i també serà una manera de cuidar-los a ells.
6. Som persones individuals i els fills també. Necessiten espais de dedicació exclusiva i quan apareixen els germans [i molt més acusat és amb bessonada] es fa més complicat trobar minuts per poder compartir-los de manera única amb cadascun d’ells. Cal trobar-los, organitzant-se, ajuda a mantenir sana la seva autoestima al sentir-se únics, especials i estimats.
7. Moltes joguines són, sovint, una font de conflictes. I parlo de moltes, referint-me a la quantitat. L’austeritat també els fa potenciar més la imaginació i els jocs poden crear-se sense la necessitat de comprar res: anar a buscar pals i pinyes a la muntanya, o pedretes al parc, i fer després algun mural… i avui en dia per internet, recursos n’hi ha a punta pala.
8. Pel que fa als rols familiars, els pares i les mares ocupem un lloc molt característic que no poden ocupar els fills, encara que a vegades ho intentin. Si comparem una família amb la construcció d’una casa, els pares serien els dirigents de l’obra: s’encarreguen que la llar tingui la fortalesa adequada, gestionant sobre tot, els seus pilars. Els fills intenten decidir per nosaltres i posar-se per davant de les nostres indicacions. Deixar-los fer és un error… en el fons ells també necessiten la seguretat i els límits que aporta el NO, acceptar la frustració de no fer sempre el que els agradaria, perquè, pensant-ho bé, no es trobaran gaires coses diferents a la vida.
9. Entre germans, cal donar l’oportunitat a que intentin solucionar entre ells els seus conflictes. Intervenir és necessari i adequat, però acostumem a fer-ho de manera immediata. Al menys, deixem-los intentar-ho. A vegades el ciri el munten quan apareixes tu en escena, no abans. Això ens hauria de fer pensar…
10. La Teresa, va comparar l’arribada d’un germà a casa com l’arribada de la teva parella amb una amant, a casa. Si realment és aquesta la sensació d’un nen davant el nou vingut, jo, me’l carregava. Així que destinar els màxims esforços a que el primer fill accepti al segon (i al tercer, i als que vinguin), seran pocs… és aquí quan torna a entrar en joc els moments individualitzats; el no trencar les dinàmiques que el fill gran ja té interioritzades (anar al parc, rentar-se les dents, etc); i es podrà fer col·laborar al gran en la cura del petit, i poc a poc, l’estimarà… cosa que no és automàtica com passa amb la maternitat.

Leave a Reply